El moviment comunista al País Valencià: molts científics, pocs enginyers

   Al País Valencià, i a altres països del nostre entorn, el moviment comunista pateix una certa dificultat a l'hora d'aplicar, desenvolupar i eixamplar els seus objectius i la seua presència. No parlem de les lògiques dificultats externes posades per part de la dictadura del capital, sinó de dificultats internes al propi moviment. Podem veure una gran formació teòrica i científica, però, manca el disseny i l'aplicació d'eines i actuacions que ens duguen al creixement i a la victòria. Tenim els coneixements científics del funcionament de la societat, però no som capaços del tot de construir amb èxit l'eina que ens permeta transformar-la.

   L'eina principal de la Classe Obrera és el Partit Obrer. Cal crear Partit, però crear Partit no vol dir crear delegació. Només creant Partit s'aconseguirà un enfortiment d'aquest en instàncies majors i una potent Internacional. De la mateixa manera, per a crear grup, una col·lectivitat, cal crear persones. No ens confonguem: crear i formar persones no significa individualisme, sinó tot el contrari, formar-les sobre la integració en la col·lectivitat. Per a ser socials cal ser personals. Una persona feble, sense personalitat, desarrelada, etc, no serà d'ajuda en tasques importants per a la resta que l'envolte. Encetar la construcció del Partit a cada país no significa aïllament, sinó tot el contrari, posar una eina potent i pròpia al servei de la nostra classe i de tot el moviment comunista internacional. Cal crear Partit nacional al País Valencià, o millor dit, fer nacional el Partit (perquè el Partit ha de ser un, ací, a Madrid, a Atenes i a Bombai), per a poder ser útils ací i en instàncies majors. Cal evitar tota manifestació de desarrelament o despersonalització del moviment obrer. Cal fer el Partit al terra i no als núvols.

   Igual que les màquines estan dissenyades a la mesura humana immediata, el Partit ha d'estar dissenyat a la mesura col·lectiva immediata. El Partit Obrer serà nacional o no serà. El Socialisme serà nacional o no serà. La Classe Obrera serà nacional o no serà. Una prova? La de l'internacionalisme, que s'aplica de forma amplificada i potent allà on està arrelat nacionalment. Si no, mirem tota la tasca internacionalista que desenvolupen cubans, coreans, o veneçolans, o bielorussos, etc. No es pot fer una manifestació a València i que no hi haja ni una Senyera al costat de la bandera roja de classe. Algú s'imagina una manifestació, del Partit o obrera en general, a Cuba o a Corea Popular, sense les seues respectives banderes nacionals? Mirem fins i tot un congrés del PC de Cuba, on al cartell la bandera nacional està davant de la bandera roja.

   Cal aplicar tota la ciència marxista per a la consecució dels nostres objectius, per a la victòria de la Classe Obrera i del Socialisme. A nivell de les ciències naturals es té clar aquesta dualitat entre teoria i aplicació, entre ciència i enginyeria. Tota la ciència natural, com la Física per exemple, s'aplica per a la construcció de màquines i obres útils per a la societat. Els fenòmens físics existeixen com a tals, i la Humanitat aplica els coneixements que en té sobre ells per a construir aparells fets a la seua mida i per al seu benefici. El coneixement d'eixos fenòmens, la ciència, no determina o dicta el disseny, la mida, la utilitat i l'aplicació d'un motor; això ho fa l'enginyeria, aplicant les bases de coneixement que hi posa la ciència. Però, a nivell de les ciències socials, no ho tenim tan clar. L'avantguarda obrera ha d'aplicar tots els coneixements socials, fets ciència, per al desenvolupament del moviment obrer i socialista al nostre país. Ha de fer una aplicació tenint en compte les conjuntures de la nostra època, del nostre territori i de la nostra societat; ha de crear eines a la mida de la nostra realitat. De la mateixa manera que Newton, encara que tenim d'ell les bases sobre el coneixement físic actual, no ens detallarà com fabricar un cotxe per anar per les nostres carreteres actuals, no invoquem Marx o Lenin per a intentar que ens detallen com fer el Partit Obrer al País Valencià de hui. D'ells i de tota l'experiència històrica d'arreu en tenim les bases, que ja és prou; nostra ha de ser la perícia, l'enginy, la fermesa flexible i el sentit comú.

Per què no hi ha independentisme a Catalunya?

   La causa independentista catalana navega contra la Història. La "Història", avui dia, no és més que la correlació de forces actual a nivell mundial, i la inserció de Catalunya en aquesta; però, també el posicionament de classe de l'anomenat "independentisme", i per tant, en la correlació de forces a nivell mundial. Si a algun sector social li interessa la independència de Catalunya, aquest és el de les classes populars en el seu conjunt. Contràriament, però, l'independentisme com a organització, i també com a expressió propagandística i cultural, prové de l'altre sector social, ben diferent al primer; és a dir, el de la petita, mitjana, i fins i tot part de l'alta burgesia. Significa això que aquest sector social té un interès de classe en l'assoliment de la independència? En absolut. Aquesta burgesia no s'enfrontaria mai a l'oligarquia estatal, en part perquè en forma part, i en part per que hi té molt a perdre (en un sentit econòmic, és clar). A més, ni l'OTAN ni la UE recolzarien mai una aventura burgesa-independentista a Catalunya, com tampoc la recolzarien al Kurdistan, a Escòcia, o a Còrsega. Llavors, per què “existeix” l'independentisme? Ni més ni menys que per a neutralitzar-lo. És tan paradoxal com pervers, però l'anomenat independentisme és, avui dia, un instrument de dominació de classe, de manteniment, en definitiva, de la legalitat estatal. No és ni més ni menys que una mentida.

   La Història podrà dir en el futur que la burgesia de Catalunya va vendre la seua pàtria per salvaguardar els seus interessos econòmics, o bé que les classes populars, amb la Classe Obrera al capdavant, van assolir la llibertat nacional, en guerra contra la burgesia.

Europa del Sud, baula feble de l'imperialisme

   Per a poder vèncer l'enemic, la burgesia i el seu imperialisme, cal atacar aquelles baules febles del sistema, parts semi-centrals o perifèriques del centre, tal i com ho va aconseguir fer la Classe Obrera dels pobles de l'antic imperi rus a principi del segle XX, i tal i com es va intentar a altres parts perifèriques del centre sistèmic, com a l'estat espanyol, encara que sense èxit. Ara, hem d'identificar la nostra regió, Europa del Sud, com a la baula feble clau del sistema imperialista occidental i mundial per a assestar un colp potent a aquest sistema terrorista.

   Els treballadors sud-europeus hem d'identificar l'ordenament imperialista internacional de l'economia i la producció com a enemic principal del nostre territori, atorgant-nos la funció de balneari de l'Europa enriquida del nord, deixant-nos sense indústria ni agricultura. Cal insuflar un orgull i una identificació de la Classe Obrera amb el nostre territori regional que potencie la consciència proletària i aprofundisca en la lluita de classes, i actue contra les oligarquies nacionals que han creat, permés i potenciat aquesta situació.

   I per a això, la Classe Obrera s'ha d'organitzar a tots els nivells. Cal engegar una Regional Comunista real, operativa, funcional i coordinada a Europa del Sud, que opere a l'eix que va des d'Atenes fins a Lisboa, abastant els Estats de Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia, a banda de Xipre o països perifèrics i meridionals de França, com la Catalunya o el País Basc sota el seu domini, Còrsega o Occitània, (amb la qual cosa es colpeja i desestabilitza, de retruc, l'organització territorial d'un Estat imperialista com França), atraient cap a un bloc real una part del seu territori i accentuant així la lluita de classes; trencar la UE i trencar cada Estat imperialista, al mateix temps que construïm les nostres estructures de classe a cada territori. I ara per ara, el Partit Obrer principal de la nostra regió és el KKE, podent ajudar a potenciar el desenvolupament del Partit de classe als grans Estats regionals, Espanya i Itàlia, i a tota la nostra regió. I el paper de la Classe Obrera valenciana ha de ser anar a favor de la creació d'aquest bloc obrer regional a Europa del Sud (a banda de potenciar l'organització de classe a nivell de país, nacional i estatal), on es practique un internacionalisme funcional i operatiu, més enllà de frases fetes; on a la nostra actuació no se li diga solidaritat obrera, sinó que siga un funcionament ferri i disciplinat d'una sola Classe Obrera a una regió on cal colpejar tots alhora i de forma coordinada; més que coordinada, organitzada, com un sol cos.

   Que cada conflicte internacional on hi participen aquests Estats esdevinguen conflictes interns. Que enlairar un avió de l'OTAN des d'ací esdevinga un conflicte i una protesta a nivell social. Que a les oligarquies locals els tremole la mà a l'hora de decidir aventurar-se en una guerra mundial sota les faldes dels seus caps ianquis, per por a una volta de truita de la situació que la transforme en guerra civil. Fent un símil futbolístic, aquesta zona és l'àrea petita del camp de futbol que n'és el planeta, on el porter té l'avantatge i el control, però on també les pilotes que hi corren són les més perilloses.

La Internacional és nacional

   A l'hora de cantar l'Himne de la Classe Obrera, la Internacional, demostrem el nostre grau de compenetració com a classe organitzada. De la mateixa manera que el Proletariat ha de treballar plegat com un sol braç immens i ha de colpejar com un sol puny poderós, ha de sonar com una sola veu potent. I de moment, amb les actuals lleis físiques, això només s'hi pot aconseguir cantant-lo en una sola llengua al mateix temps. El nostre himne és cantat en totes les llengües del món allà on hi ha obrers conscients de la seua classe i arrelats i plegats en el seu idioma. I al nostre país, la llengua amb què la Classe Obrera conscient i organitzada políticament cante el nostre himne ha de ser la catalana.

   No hi haurà una harmonia sobtada pel fet de tindre uns mateixos interessos de classe, de la mateixa manera que no s'eradicarà una malaltia només per la voluntat de sanar; o es posen les bases organitzatives per la seua conquesta o no hi ha resultats. I això queda palès a l'hora d'entonar la Internacional; no baixaran Sant Marx i Sant Lenin i faran que totes les llengües sonen, màgicament, com una de sola, no. Ho hem de fer nosaltres, ací i ara, i no auto-justificar-nos amb excuses descontextualitzades d'altres temps i d'altres indrets. La Classe Obrera del País Valencià del segle XXI s'ha d'organitzar al País Valencià i al segle XXI.

   Queda molt bonic dir que el Proletariat parla tot ell la mateixa llengua, i que tota la classe ens entenem per tindre els mateixos interessos. Però una vegada acabada la poesia toca fer prosa. No hi ha d'haver uns que canten la Internacional en castellà i uns altres que la canten en valencià al nostre país, perquè durà a dos conseqüències: o desastre sonor a l'hora de cantar-la, per inintel·ligible, o separació en dos diferents actuacions en el temps dels comunistes valencians, amb tot el que això comporta, començant per la disgregació. I l'exemple de la Internacional és només una figura que representa un assumpte més profund. No tenim la intenció que la Classe Obrera valenciana organitzada s'equipare al cor de Viena; l'himne és només un exemple material clar d'un problema més general en la necessària unitat i organització homogènia i fèrria dels comunistes valencians, i de la inoperància i fracàs de la lluita si no es posen les bases per a fer possible la satisfacció d'eixa necessitat. Per a ser internacionals cal ser nacionals, i qui ho vulga entendre que ho entenga, perquè la burgesia ja entén eixe tema a la perfecció. No ha de haver-hi uns marxistes en valencià i uns marxistes en castellà, o uns marxistes abertzales i uns marxistes estatalistes. Només hi ha d'haver UNS comunistes valencians, units i organitzats en UN sol Partit de classe, i la nostra llengua és un instrument indispensable que farà el seu paper en aquesta tasca.

Quan abandonarà Esquerra Unida la socialdemocràcia?

   La crisi del capitalisme és estructural, sí. Vint anys després de la desaparició del bloc comunista europeu, sorgit de la segona guerra mundial, s'ha intensificat una lluita pels recursos i les plusvàlues humanes a nivell mundial. Hi ha, per tant, una possibilitat creixent de guerra mundial, i mentrestant, a cada territori li és assignat un preu perquè les oligarquies de les potències anglosaxones i centreeuropees se n'isquen. Als països d'Europa del Sud els hi tocarà pagar un preu molt alt en plusvàlues humanes, amb conseqüències molt greus, i que ja estem veient, en pobresa, atur i desprotecció social. D'ací la reforma laboral, i les que vindran...

   L'esquerra ha d'estar a l'altura de les circumstàncies, i només amb una anàlisi marxista pot aconseguir-ho. Bona part dels espanyols han donat la confiança a Esquerra Unida perquè estiga a l'altura de les circumstàncies i del temps històric. Per això, es fa imprescindible trencar amb la socialdemocràcia. Pactar amb el PSOE és no estar a l'altura de les circumstàncies. Obviar el camí de la mobilització i de la tensió és claudicar i entregar-se a les mans de la socialdemocràcia, el pitjor enemic, actualment, de la Classe Obrera. És moment d'acumular forces, de tensar la corda i d'assestar, com més forts millor, colps decisius a la socialdemocràcia espanyola. No és d'estranyar que uns dels agents més importants d'aquesta socialdemocràcia, com són els líders de CCOO i UGT, s'hagen immiscuït en el terreny de la política, i hagen demanat a Esquerra Unida d'Andalusia que pacte amb el PSOE, sí o sí. Esquerra Unida es faria un favor si es fixara en l'acció política del Partit Comunista Grec, l'estratègia principal del qual, els últims anys, s'ha basat en colpejar fins afonar pràcticament el "partit socialista". Aquest és el camí, i només així estarem en condicions, demà, d'enfrontar-nos al feixisme.


Unitat i organització de la Classe Obrera ja!

Sense cap més "-isme" ideològic que el Socialisme

   Quan clarifiquem les idees i destriem el gra de la palla, la visió de la realitat se'ns presenta més comprensible, i l'estructuració ideològica pròpia esdevé una eina potent d'anàlisi i posterior transformació de la societat. Per tant, hem de desfer-nos d'etiquetes polítiques, sobretot ideològiques, sobreres, que només demostren la falta de solidesa de discurs i esdevenen una rèmora a l'hora del desenvolupament de la lluita. I això és el que hem de fer en la lluita socialista: buidar-la per a poder omplir-la.

   Ho explicarem. Quan s'afebleix el concepte del Socialisme, quan es renuncia a diversos postulats i objectius del Socialisme, és quan s'han de posar pegats per a omplir i tapar aquestes renúncies. Aleshores, entren en joc els conceptes, ja elevats a ideologia, d'ecologisme, nacionalisme, feminisme, independentisme, animalisme, republicanisme i qualsevol -isme per imaginar, degenerant com a instruments polítics del capital per a enverinar i despistar la lluita política, i com a forma per a què la ideologia burgesa introduïsca els seus tentacles en les diferents parcel·les de la lluita de les classes populars.

   Una vegada assumit el Socialisme en el seu conjunt, sense cap renúncia ni traïció, és quan podem assumir sense complexos la nostra plasmació nacional, republicana, ecològica, d'igualtat de gènere, etc. Una vegada assumit el Socialisme sense pegats, estem immunitzats contra qualsevol tentacle capitalista sota formes diverses d'"esquerres, progressistes i socials". Per exemple, el Socialisme comporta un respecte i harmonia amb el medi on hi habita la societat, però això no significa que no s'hi hagen de dur a terme obres conjunturals que signifiquen un eventual desequilibri amb el nostre medi, sobretot en temps d'amenaça i atac permanent capitalista, si és per al benefici de la societat i per a reforçar el nostre sistema. El Socialisme comporta alliberament de la dona i igualtat entre sexes, però això no comporta que, per exemple, en moment de conflicte amb l'amenaça imperialista no s'organitze la defensa, compartimentant-la per gèneres, i s'encomanen tasques sanitàries i d'elaboració de material bèl·lic a una població majoritàriament femenina. El Socialisme comporta la independència nacional dels pobles, però això no significa no haver de denunciar les polítiques imperialistes d'intent d'ocupació de països no agenollats al terrorisme internacional amb polítiques "independentistes" de distracció i engany, com la creació de bases militars otàniques a gran escala, Kosovo, o l'afebliment d'un Estat socialista com Xina via la farsa d'"alliberament" del Tíbet.

   Pel que fa a casa nostra, i més centrats en el tema nacional, nosaltres no hem d'estar a favor de la independència (separació jurídica, política, legal i administrativa, per ser concrets) del nostre país per considerar-la una màxima universal i intrínseca a qualsevol país o nació, sinó com a instrument possible per a impulsar o reforçar el Socialisme al nostre país. Per altra banda, nosaltres no hem d'estar a favor o no d'una 3ª República espanyola (federal-confederal, pluriplural i tota el que es vulga) per considerar la unió entre pobles (unió jurídica, legal, política i administrativa, per ser concrets) una màxima universal a la que hem d'aspirar els socialistes, sinó per ser un hipotètic i possible instrument per a reforçar el Socialisme al País Valencià i als altres països de l'actual estat espanyol. I res més. Els marxistes sabem que el Socialisme significa, com a alliberament de la Classe Obrera contra la seua explotació, un alliberament dels pobles allà on la nostra classe hi guanya, i al mateix temps, una unió fraternal entre tots aquests pobles. Ara bé, la plasmació legal i jurídica, la forma estructural com es manifeste això, pot tindre diferents resultats, segons les variables, els esdeveniments, la correlació de forces, les envestides dels enemics interns i externs, les necessitats conjunturals, etc.

   Fruit d'una concepció feble, buida, desclassada i de postal del Socialisme es creen consignes com "Independència i Socialisme", autèntics oferiments en safata de la lluita popular a la burgesia catalana, o consignes "Unitarias Republicanas" que acaben en espectacles xovinistes antivalencians i guateques dels grups azañistes. Si tenim clar que estem oprimits per un capitalisme que pren la forma política d'estat espanyol, i hi actuem en conseqüència com a classe organitzada, i al mateix temps tenim clar que pertanyem a un país, el País Valencià, format al llarg de la Història, i amb uns trets nacionals, culturals, lingüístics i socials concrets, sobre els quals la Classe Obrera s'hi ha d'homogeneïtzar i arrelar, i plasmem tot això en eines polítiques del Proletariat, aleshores haurem assolit un grau de fortalesa i cohesió que ens permetrà encarar la lluita amb veritables possibilitats de victòria.

La Vaga General

   La Vaga General no servirà per fer marxa enrere la reforma laboral. Dissortadament, vivim uns temps en què fins i tot defensar la legalitat comporta suor i llàgrimes. Aquesta Vaga General pot (ha de) servir per assajar una capacitat de resposta en uns temps nous. Estem a l'inici d'una cursa de fons, en la qual la Classe Obrera, imperativament, s'haurà d'organitzar millor, haurà de resistir millor i haurà d'actuar millor, en un context de terrorisme creixent de la patronal. Per això, qualsevol missatge en el sentit que aquesta vaga farà fer marxa enrere els oligarques, en el millor dels supòsits és erroni, per no dir que serveix de coartada als líders de la desmobilització per asseure's a negociar i “arrencar” algunes “millores”. Tota pedra fa paret, i la nostra paret serà, en el futur, l'organització obrera que puga dur els treballadors d'aquest país al poder. Mentrestant, la demostració de força i d'organització contribuirà, d'ací endavant, a fer tremolar la mà dels que signen documents contra la Classe Obrera. Això és el que tenim a hores d'ara, i és a partir d'ací que s'ha de treballar, fins a l'estadi següent.

La lluita de classes en cada lluita

   Cal ser conscients de la totalitat de lluites que el Poble ha de lliurar contra l'oligarquia i la seua dictadura. Hem d'identificar cada lluita, l'enemic i el seu sistema causant de tots aquests problemes. Allò important que marca la direcció correcta de la lluita és que el camí entre les diferents lluites siga convergent i que aquestes tinguen l'arrel d'origen clar; l'enemic intentarà que les lluites siguen divergents i estiguen compartimentades, que cada lluita se separe de les altres, i que no anem a l'arrel del problema; en canvi, els socialistes hem de prendre el camí natural de convergència de les lluites, de la connexió entre unes i altres, i anant a l'arrel causant d'eixos problemes: dient clarament que cada una d'elles és una expressió concreta de la lluita de classes.

   L'oligarquia tractarà de deformar el sentit de cada lluita i del conjunt de totes elles, intentant per damunt de tot llevar-les completament el sentit de classe. I per a això, tindrà la inestimable ajuda de l'esquerra del capital, que procurarà sempre que el camp de batalla no isca mai dels límits del sistema capitalista, i que la conseqüència final del desenvolupament de la lluita siga una millora del capitalisme, o siga, un enfortiment d'aquest. El seu paper és amagar l'arrel dels problemes, desclassar-los, i atomitzar-los, posant tots els pegats possibles per a fer més suportable el capitalisme.

   Al mateix temps, l'oligarquia posarà una titella per a despistar el sentit de classe de la lluita, per a després llençar aquesta titella al fem una vegada realitzada la seua feina. Recordem moltes lluites i batalles que hem lliurat i lliurem al nostre país, i com tantes vegades s'ha intentat despolititzar-les (desclassar-les) des de sectors suposadament progressistes o d'esquerres. Per exemple, la disputa entre País Valencià i Regne de València no era una lluita toponímica, sinó una manifestació toponímica de la lluita de classes; al remat, l'oligarquia va fer servir Comunidad Valenciana i regne d'Espanya. La disputa entre la Senyera i la bandera amb franja blava no era una disputa verxil·lològica, sinó una manifestació vexil·lològica de la lluita de classes; al final, l'oligarquia va fer servir l'estanquera. La disputa entre la Moixeranga i l'ofrenar noves glòries no era una disputa melòmana, sinó la manifestació en forma d'himne de la lluita de classes; després, la burgesia només utilitza l'himne franquista. La disputa entre la dignitat del valencià i el secessionisme lingüístic no era una disputa filològica, sinó una manifestació filològica de la lluita de classes; al remat, la burgesia només fa servir el castellà.

   Ara, arran de les mostres clares de la violència i el robatori descarat del capital, ixen a la llum diferents fronts de lluita i protesta contra el règim. La lluita contra la repressió policial, contra la degradació i privatització de l'educació, de la sanitat, del transport i dels diferents serveis públics, per l'habitatge, contra la corrupció, pels drets obrers, etc, són diferents manifestacions de la lluita de classes. L'oligarquia sap quin és el seu bàndol i quins són els seus objectius i interessos. I lluitarà fins la mort per a mantindre els seus privilegis. Molts dels que estan protestant per la situació actual encara no saben ni tan sols que hi ha dos bàndols enfrontats. O simplement avantposen els seus interessos de subclasse i la seua adicció al sistema davant uns danys col·laterals. Si no anem a l'arrel del problema (oligarquia i capitalisme) i li llevem el sentit de classe a la lluita, la burgesia ens pot tindre entretinguts pels segles dels segles.

   No podem desentendre'ns de cap d'eixes lluites, pensant que alguna no té res a vore amb la lluita de classes, o que és accessòria, perquè si no hem begut oli. I perdrem, així, oportunitats per a enganxar al nostre bàndol sectors menys conscients però combatius. La nostra obligació és dur la lluita de classes a cada lluita i dur cada lluita a la lluita de classes.

La lluita al País Valencià: molts soviètics, pocs bolxevics

   Mirant a primera vista la Història recent del País Valencià, se'ns fa difícil de comprendre per què tota eixa ebullició social i política dels anys 70 es va dissoldre com un sucre, sense que deixara apenes rastre significatiu en la posterior estructuració sociopolítica i jurídica del nou règim amb què es va organitzar el capital. Però, analitzant una mica més acuradament eixos anys, veiem la manca d'organització i direcció política, per part de l'avantguarda de la Classe Obrera, de tot l'agitament social que existia; és a dir, no hi havia un Partit obrer amb la suficient envergadura qualitativa i quantitativa per a dirigir i liderar políticament i ideològicament el poble treballador en les seues reivindicacions i objectius socials i polítics.

   No negarem que hi havia organitzacions de caire marxista-leninista, però aquestes no tenien ni van assolir les dimensions quantitatives suficients per a canalitzar i orientar la lluita. Al mateix temps, no negarem que existien organitzacions grans amb presència de militants comunistes a dins, però aquestes organitzacions no tenien una ideologia marxista ni tenien un nivell qualitatiu d'anàlisi i praxi mínim, ni un interés, per a dur l'ebullició social cap a posicions de canvi de règim i canvi de sistema cap al Socialisme. A banda, proliferaven els petits grups troskistes o sectaris que feien la funció d'absorbir militants descontents amb la socialdemocràcia i l'eurocomunisme, i també, la petita-burgesia i l'elitisme assalariat s'agrupava sota organitzacions nacionalistes, inclús amb façana socialista, realitzant una funció semblant; ja sabem, el sistema té tots els tentacles que facen falta per a enverinar l'organització política de la Classe Obrera.

   Hui dia, tornem a veure com el País Valencià és un clam de protestes obreres i estudiantils, però, que sense la guia d'un Partit de classe aquest descontentament no es canalitza políticament, no s'ubica en el seu context general, amb les causes i conseqüències concretes, i per tant, aquestes protestes acaben neutralitzades i desactivades. Les mobilitzacions i la seua despolitització (desclassament) fan de vàlvula d'escapament de tota la pressió social acumulada, i el sistema pot absorbir-les, reprimir-les o amagar-les; i al remat, no queda ni tan sols cap substància ni aliment dins l'olla, i tot resta evaporat, com l'aigua que era.

   Sense científics del coneixement social i polític ni enginyers destinats a aplicar aquest en el nostre alliberament de classe, tota la nostra lluita queda anul·lada. Per exemple, per a mantindre sana una població fan falta infermers, auxiliars sanitaris, socorristes, etc, però també metges i cirurgians. Per a construir obres civils i edificis fan falta aparelladors, delineants, paletes, tècnics, etc, però també enginyers i arquitectes. De la mateixa manera, per a fer possible la Revolució cap al Socialisme fan falta soviètics, fan falta mobilitzacions d'obrers i de masses treballadores, organitzats en sindicats i organitzacions populars, però també militants, quadres i dirigents, bolxevics, organitzats en el Partit d'avantguarda obrera amb una envergadura prou com per a liderar la lluita.

Toxo i Méndez contra la Classe Obrera

   El poble treballador de l'estat espanyol ha eixit, durant la jornada del 19 de febrer, als carrers per mostrar el seu rebuig frontal a la reforma laboral del PP. La resposta ha sigut tan manifesta que ha espantat als líders de la "desmobilització sindical" Cándido Méndez i Fernández Toxo. El primer d'ells ja s'ha esforçat en manifestar amb rotunditat que no volen confrontació sinó pacte. Recordem allò que digué el segon durant la darrera vaga general: "aquesta vaga és una putada". En aquests moments malden (supliquen) un acostament al PP. I és que la socialdemocràcia moderna té un paper molt important en aquesta crisi. Molt més perillosa que les porres i les “decretades” serà l'esmortiment que les forces vives socialdemòcrates faran de la indignació i protestes que el poble treballador, espontàniament, realitzarà. Així les coses el futur és incert però amb unes bases clares: un cop de timó del govern espanyol per l'esclavització progressiva dels treballadors, i la voluntat decidida dels "líders" sindicals Toxo i Méndez de contenir qualsevol ànsia reivindicativa. Aquest darrer aspecte serà clau de cara a l'esdevenir futur. Aquests líders de la desmobilització intentaran no perdre adeptes, alhora que garantir l'aplicació (amb algunes reformetes) dels plans esclavistes del PP. A nosaltres ens pertoca destapar-ho, sense desvincular-se, per això, de les masses treballadores.